dissabte, 17 de març del 2012

VIDA

Es perd la fragància lliscant
com la fulla d'om s'evadeix velejant
sobre el corrent gèlid de la rierada.

Com un ritual de fugida
la fulla signa cada metre
com un negoci sensual que sedueix traçada.

Quan la perdo de vista res sembla trastocat,
encara hi ha tràfec de branquillons....

la rierada calma,

camegen herbes a la vora,

escampa una vida mentre fosqueja.

Ara ja no puc veure el fons pedregós
però regalo la mirada al resquill de cel mig blavós
que lluita amb la claror timidíssima de la lluna.

Ara cauen quatre gotes............

QUE TINGUIS UN BON CAMÍ I UNA BONA NIT

No he entès la fondària del sofriment
fins que ha vist la teva cara dormida...
saben-te mort.
He triat paraules per definir l' injust patiment
però no les he trobat enlloc.

Ja t'he intuït sord, feble, inert.

He conegut en la teva expressió
l'altíssim triomf fred entre ombres.

Feia temps, massa temps pare...
que et revelaves com un animal ferit, cansat, empresonat
i encara ho penso enllaunant incertesa.
Palpo la presó del dolor
i l'esclat quan ja ho hi ha perill.

Després del darrer combat
he sabut de la puta pau que necessitaves....
i et felicito per engrapar-la.

Que tinguis un bon camí..!
Ep !
i una bona nit.

 

TOT EFARDELLANT PENSAMENTS

Encara el cel que veig suspès com sempre
es casa amb fadrines vestides de perlina.
Encara el sol enamora amb orgull mut
la mar plena d'escates.
Encara la nit intensíssima
se m'ofereix emmascarada per rebolcar-nos,
..........però no és del tot íntima.
Encara el matí em lleva dubtes
d'una resignació que es glaça entre lluentons
de videtes viscudes en forma d'auca.
Encara ara em colpeja desorientar-me per viure.

Ara que sento tancat dins meu el plor
tracto amb primitiva por
una còpula perversa amb la vida.

TAST


Quan s’assegui la tarda al nostre voltant
les orenetes xisclaran fent broma.
Ens menjarem el pastís de poma
i ens llegirem la mà.
Desgranant la magrana de vermells tornassolats,
empolainant-nos els llavis de petons emplujats
riurem confiats del capvespre de somni,
contagiant-nos de descortesia...

quasi descarats.

Guarnirem d'enfollida frenesia
les branques de l’arbre comú
que sota la terra, l’arrel
quan hem arribat ja dormia.

Quan la lluna emmalalteixi entre núvols despistats
veuré a galet la fosca
i em deixaré menjar la vida amb la insolència
dels records guisats.