S'inunden d'aigua de pluja agosarada els baixants,
s'endevinen lamparetes discordants
i intueixo que es recullen com banderoles sobre el mar
i ballen
i se'n van...com les gotes de pluja
i tornen...
i em miren quasi sempre neguitejant.
Ara em sembla que dos xiprers s'adormen acaronant-se les puntes
sense enraonar...
o xiuxiuejant amb les branques juntes.
Veig com la claror encara viva i la foscor que neix
caminen lentament ensopides amb deix conforme,
quasi disfressat.
Em colpeja lleugerament, com petonejant-me
un airet tan fluix
que diria que me'l regala una ala de mosca.
De rampell s'envola una gavina
amb certesa d'endevina
i un gat de color de cafè amb llet
es rasca l'esquena contra la blanca paret que saluda la marina.
Clavo la mirada a una dona que passeja un paraigua de llàgrimes,
no me la miro mes perquè imagino la nit
i plego la llibreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada