De cada dia, quan el sol se'n va al jaç
en trec una espina i em punxo al braç.
Ai !!exclamo secretament desvetllat.
Sospiro, me la miro
i passo la nit al ras.
Si la lluna enceta per distreure
una pensarosa conversa
aixeco la vista, acarono la meva ombra
i si em ve la son perversa
em fumo una pipa tot fent broma.
Xerro i xerro amb el fum
i si sovint erro sé que sóc perdonat
i ni jo m'adono que m'adormo.
Collons ara m'he cremat !
Cal fer via i no lamentar
ni plànyer i menys teoritzar.
Si hi ha misteri cal ser allà,
no deixar que passi l'estona
i menys fer com l'homenet de la barretina
que s'atura per cagar.
dilluns, 31 de desembre del 2012
DUBLIN...de reüll
Assegut al pati de casa esquitxo guspires d'alé perdut. Guixo sobre el paper i m'imposo aturar-me remenant fesomies en els rebrecs de les parets ocres d'aquell petitissim estudi de Dublín a cent metres de la plaça Pearse....i engego ara una postal amanida de reüll en la humida tardor que entrava per la vella porta de roure amb crostes de d'oli cendrós, sovint xop. Quan no em penedia d'estar sol i m'omplia tot escoltant tapat amb l'edredó color carxofa la veu de la meva historia teixida a estones.
Amb picardia desembolicava un caramel de llimona i mel que m'ajudava a no mostra-me esquerp com l'opaca boira que envolcallava el ventre de la mitja terrassa que compartia amb la Maria, una iaia d'edat indefinida, de mirada tova i somriure de xarrup de salutació missaire.
Entre projeccions un goteig nupcial rematava quasi cada tarda les clarors que feien olor de molsa.
Rellogat entre entre sospirs, abans no m'engaltes la fuetada tendre de la son i quan la pluja es marcava un claqué cendrós sobre les teules sortia desitjós de trobar-me la llamborda badoca.
Baixava els graons a parells i em perdia pel capvespre adherent i els carrerons que badallaven.
M'adonava que que em petonejaven gotetes furtives i m'enpenyia la gana.
Necessitava el vermell de neó que pintava sobre la gavardina la claror galana que em commovia i quan de sobte em veia reflexat en el vidre entelat de la porta de l'Oconell m'enpenyia a conquerir-lo obrint la porta amb timidesa superada. Valent conqueria tres pams de barra i em feia servir una pinta. Em deixava portar pel que llavors semblaven els gemecs de la noia de cabell panotxa, pell blanquissima esquitxada assimetricament de pigues inquietes i escoltava quan jugant amb la guitarra em regalava enyors....no l'entenia però m'encantava la manera d'esquerdar la fumera am les cançons que semblaven tenir historia. Em fixava cada dia en els seus ulls que espurnejaven gairebé esgarriats.
Un cop m'adonava que havia engolit la negre i pastosa cervesa i ja em sentia mig druida em mirava cada dia el quadre del vell barbut i desdentat, pagava amb generositat i anava a cerca-lo entre la sincera foscor tot passejant per la riba del Liffey.
Amb picardia desembolicava un caramel de llimona i mel que m'ajudava a no mostra-me esquerp com l'opaca boira que envolcallava el ventre de la mitja terrassa que compartia amb la Maria, una iaia d'edat indefinida, de mirada tova i somriure de xarrup de salutació missaire.
Entre projeccions un goteig nupcial rematava quasi cada tarda les clarors que feien olor de molsa.
Rellogat entre entre sospirs, abans no m'engaltes la fuetada tendre de la son i quan la pluja es marcava un claqué cendrós sobre les teules sortia desitjós de trobar-me la llamborda badoca.
Baixava els graons a parells i em perdia pel capvespre adherent i els carrerons que badallaven.
M'adonava que que em petonejaven gotetes furtives i m'enpenyia la gana.
Necessitava el vermell de neó que pintava sobre la gavardina la claror galana que em commovia i quan de sobte em veia reflexat en el vidre entelat de la porta de l'Oconell m'enpenyia a conquerir-lo obrint la porta amb timidesa superada. Valent conqueria tres pams de barra i em feia servir una pinta. Em deixava portar pel que llavors semblaven els gemecs de la noia de cabell panotxa, pell blanquissima esquitxada assimetricament de pigues inquietes i escoltava quan jugant amb la guitarra em regalava enyors....no l'entenia però m'encantava la manera d'esquerdar la fumera am les cançons que semblaven tenir historia. Em fixava cada dia en els seus ulls que espurnejaven gairebé esgarriats.
Un cop m'adonava que havia engolit la negre i pastosa cervesa i ja em sentia mig druida em mirava cada dia el quadre del vell barbut i desdentat, pagava amb generositat i anava a cerca-lo entre la sincera foscor tot passejant per la riba del Liffey.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)